Junts per l’estrela

Aquesta història va començar en un poble molt bonic, però apartat del món. Estava en el mar pacífic, en una illa plena de vegetació i animals. Però el que ningú sabia, i menys encara el nostre protagonista, era que en aquella illa hi havien éssers fantàstics.

Aquesta història començà amb un xiquet de set anys, anomenat Natxo. Era ros amb els ulls clars. No era molt alt, però si un poc prim. I el que més destacava d’ell era una piga que tenia al costat de l’ull en forma d’estrela que, a més, a vegades semblava brillar.

Tota la gent li deia als seus pares, que havien dut al món a un ser màgic. Però ningú es referia a que tinguera màgia, era perquè Natxo no era molt normal: no tenia amics en l’escola, ni en el carrer; en l’escola era com si no estiguera; parlava a soles i amb els ninots seus i dels aparadors de les tendes; per les nits, mentre dormia, la seua habitació era com si estiguera boja. Els pares al principi es preocupaven molt, però van anar acostumant-se, perquè el xiquet deia que només volia una mascota màgica. Així que els pares li van comprar un peix pallasso i això ja no els va afectar tant.

Ja feia un temps que s’havien comprat un camp, cap a l’est de l’illa, on no hi havien tants veïns pesats. I al cap d’un temps, es van mudar. Però com el xiquet era un poc curiós, va investigar tota la casa menys una porta. Unes setmanes després, quan ja eren vacances d’estiu, es va disfressar de pirata i es va clavar dins, on era com un armari. Però allí clavat no hi havia res guardat, només que un llibre estrany, on va llegir unes paraules molt estranyes. I es va adormir.

Quan es va despertar, es va trobar en un bosc, damunt d’un arbre. Va mirar cap a tots els llocs, però no hi havia ningú. I de sobte…

• Hola, amiguet! Ja t’has despertat?- li va dir un petit ésser que tenia al muscle. Aquell ésser de color verd tenia la mateixa piga que ell. Natxo, un poc esglaiat li va dir farfallós:

   

-Hola! on estic? Qui eres? I què eres?

-Tranquil, tranquil! A veure, la primera pregunta era…On estàs? Estàs en el bosc Sucarraniu, damunt de la meua casa. Jo sóc Dic i sóc un donyet verd. Més preguntes? -va dir, contundent, el donyet fregant-se les mans.

Natxo es va alçar, va baixar de l’arbre darrere de Dic, i van començar l’aventura. Pel camí es van contar mútuament tota la seua història: des les coses de família fins on viuen. Però, de moment, cada vegada que havia de passar una muntanyeta, un riu o canviar de camí, eixia una rama llarga i no els deixava passar fins que encertaren les endevinalles i els embarbussaments que els proposava. Sort que Dic era un expert en endevinalles i embarbussaments i van poder sortir d’allí.

Un poc més lluny van veure una flor molt bonica i van voler apropar-se. Aleshores, quan Natxo va tocar la flor, va començar a fer-se gran i, quan ja va ser gran com una persona, la flor es va obrir i de dins va eixir una xiqueta d’uns 12-13 anys molt preciosa, que els va dir:

-Dic i Natxo, el donyet i el xiquet, els dos elegits ja han arribat fins ací i ara hauran d’arribar fins al castell de Gnoman per destruir-lo.

I va desapareixerà, ella i la flor. Però els havia deixat una borleta a cadascun en la mà, de color daurat. Aleshores els dos van ajuntar les mans i les borletes es van il·luminar. Aleshores, van aparèixer damunt de la muntanya més alta de l’illa, a la porta d’un castell.

Els dos van entrar dins del castell junts, però van haver d’anar amagant-se tota l’estona. Tots els passadissos estaven plens d’éssers molt estranys, però com Dic era un d’ells, se les sabia totes. Quan van poder anar fins la porta del saló, des d’on van veure a Gnoman, el gnom malvat, parlant amb el seu ajudant l’extraterrestre de tres ulls de bròtola de color verd.

De moment, Natxo no podia parar de riure de veure al gnom i el van descobrir. Però Dic es va amagar i no el van veure.

El gnom, assentat des del seu tron, li va fer unes quantes preguntes amb mala llet a Natxo, però ell seguia pixant-se de tant riure. Aleshores el gnom, un poc enfadat, va manar als soldats fantàstics que l’empresonaren a un calabós molt estrany: Cada cel·la era un bolet que tenia una porta amb forats, semblava un apartament. Més que una presó per a traïdors era un castell per a tot el món.

Mentre, en el saló, el gnom es preguntava com havia arribat fins allí Natxo, un xiquet normal i corrent. Però com rient-se tant li brillava la seua piga en forma estrellada, el gnom se li havia quedat mirant. Aleshores, això volia dir que a la fi, no era un xiquet normal. Tenia alguna cosa especial.

Gnoman li va estar pegant voltes i revoltes fins que…Dic va eixir del seu amagatall i el va agafar per sorpresa, quan encara no havia arribat el seu ajudant Estatarrelient. Dic estava saltant i dient-li al voltant de Gnoman totes les barbaritats que es puguen imaginar. Ell ja estava histèric, li va demanar que parara. Però Dic li no volia parar si no feien un tracte, i clar, ja cansat de sentir bots el gnom va dir que sí.

Per fi van arribar a un acord, si Dic i Natxo guanyaven a Gnoman amb les endevinalles i embarbussaments, els diria perquè volia conquistar-ho tot, l’ajudarien (si fora per al bé, clar) i se’n anirien tranquil·lament. Però si era al revés es quedarien en el palau com a servents.

La lluita va començar justament al minut i mig de l’acord i això pareixia una enciclopèdia viva de tantes paraules. A la fi van quedar empatats. Però…que podien fer? No havien fet un tracte per si quedaven empatats!

Aleshores, van quedar en fer el que deien Dic i Natxo, que era el millor per als tres. I resulta que el que volia el gnom era..SER ALT i BO!!!! Els dos es van riure un poc, però la resposta era molt senzilla havia de ser amable, afectuós, amistós… I gràcies a això es faria més alt i corpulent.

Així va ser, a l’instant: va donar les gracies, cinc centímetres; va ser generós amb tots, ala!! 10 centímetres més; i així successivament, fins que va parar als dos metres d’altura. Es van fer amics i es van acomiadar de tots quan se n’anaven.

Dic i Natxo ja s’havien fet molt amics i pareixien germans perquè havien trobat la felicitat i l’harmonia al món i a l’univers, gràcies a les dues pigues que tenien al costat de l’ull amb forma d’estrella, que ara, encara brillaven més perquè estaven junts.

I no es van separar mai més.

Conte contat, ja s’ha acabat!!!!

I qui no alça el cul se li quedarà foradat!!!!

]]> http://cpsafa.wordpress.com/2009/06/15/conte-de-ana/feed/ 1 cpsafa http://cpsafa.wordpress.com/2009/06/15/%c2%a1quin-von-lloc/ http://cpsafa.wordpress.com/2009/06/15/%c2%a1quin-von-lloc/#comments Mon, 15 Jun 2009 07:44:05 +0000 cpsafa http://cpsafa.edu.gva.es/wp/?p=492 ]]> El castell està situat al casc antic del poble,(A la part més alta). Des del castell es pot vore tota Xixona, es un bon lloc on passar la vesprada o berenar, ja que han fet una explanada on es pot gaudir de tot el paisatge.

El castell son unes quantes ruïnes que hi queden soles una torre i uns quants murs, que bans eren unes muralles i un fortalesa.

La torre és de pedra amarronida, aguantada per unes viges de fusta, les finestres són molt menudes ja que en aquella època, tots estaven sempre en guerra,per el poder y per a tindre més riqueses y terres.

Així que les feien xicotetes, per a que els enemics no es pogueren ficar-se per matar-los.

Pareix haver sigut construït més o menys pel segle quinze, per la forma de l’estructura, pareix també que fora de cuan els musulmans governaren València fins que els desterraren els cristians.

Actualment allí han fet una replaceta amb una pergola y una font dins d’un temps acabarà de creixer le enrredadera i farà una bona sombra on pasar el dia, contemplant el bonic paisatge del poble.

CésarPicó

· Perquè els de Granada mai ixen de el seu poble?

Perquè a la eixida posa Huelva.

·Per que els de llepe mai entren en la cuina?

Perquè hi ha un pot que hi diu sal.

· Açò es un home que va per la carretera i el para la policia, i li diu li anem ha donar-li un premi per lo bé que condueix vostè en que se’l va a gastar?

-en traurem el carnet del cotxe.

-Quan diu la seua dona, no li faça cas que va begut..

-I salta la sogra quan diu ya sabia jo que amb un cotxe robat no arribaríem molt lluny.

Com es diu la dona que sap on està sempre el seu home.

Viuda.

Açó són dos tovalloles que estan esteses en la corda de estendre quan una li diu a l’altra que fas res que se m’ha anat la pinça.

Que fà Dracula muntat en un tractor?

-Sembrar el pànic.

Per que els de Lepe may eixen del seu poble perque en la eixida hi ha un cartell que posa Huelva.

El dia que vam celebrar l’animació lectora al C. P. Sagrada Família va ser el dia 15 de maig, els xiquets i xiquetes de l’E.S.O havíem de contar contes a infantil i a primària. Jo vaig contar un conte inventat per mi que vam fer a las classes de valencià. Els xiquets petits estaven molt atents . Jo anava disfressada de princesa i una mestra els va dir que jo havia eixit d’un conte de fades ja ja… En fi, em va eixir tot com jo desitjava.

Sara Cuenca

mama mama els cors tenen cames?

No filla quines vajanades dius

aleshores perquè papa li diu a la criada, obri’t de cames cor.

No es el mateix: un metre de encaix negre, que un negre t’encaixe un metre.

No es el mateix: fer-lo al bany Maria que ferselo a Maria en el bany.

No es el mateix: veure’t els pels del crepuscle que veure’t els pels cresps del cul.

mama mama en el col·legi em diguen agarrat

pues dona-lis merda

no pa mi, pa mi.

Mama mama pam, i la va matar.

Va un borratxo i es caga en la porta d’un hotel, ix el recepcionista i li diu:Vaig a donar part a la policia i li contesta el borratxo: per mi com si vols donar-la tota.

Això son dos i es cau el d’enmig.

El Coliseu de Roma es va usar durant gairebé 500 anys, allí es van celebrar els últims jocs de l’Antiguitat en el segle VI. Bastant més tard de la tradicional data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident fixada l’any 476. Així com les baralles de gladiadors, molts altres espectacles públics tenien lloc aquí, com a naumàquia, caça d’animals, execucions, recreacions de famoses batalles, i obres de teatre basades en la mitologia clàssica. L’edifici va deixar de ser usat per a aquests propòsits en l’alta edat mitjana. Més tard, va ser reutilitzat com a refugi, fàbrica, seu d’una ordre religiosa, fortalesa i pedrera. De les seves ruïnes es va extreure abundant material per a la construcció d’altres edificis, fins que va ser convertit en santuari cristià, en honor als presoners martiritzats durant els primers anys del cristianisme. Aquesta mesura va contribuir a aturar l’espoli i ha fet possible la seva conservació.

 Jonatan Antolinez Fernandez